dimecres, 11 d’agost del 2010

CONTE PER ABANS DE NÈIXER (II)


Hi havia una vegada un nen que, com molts, ja tenia nom abans de néixer però el nen del nostre conte volia saber perquè havia de dur aquell nom i no d’altre, i des de la panxa estant, va decidir exigir explicacions a la seva mare i el seu pare, qui li varen contar aquesta història, no fos cas que no volgués venir a aquest món. La història real d’un poble esporuguit a força d’entomar derrotes, una de les més sagnants a mans del feixisme, que va silenciar una llengua, va anorrear una cultura i va llençar per terra el somni llibertador d’una societat que, per primer cop, podia progressar deixant enrera la ignorància, la misèria i l’explotació de l’home per l’home. Tant gran era el somni d’aquells homes i dones, que per intentar ofegar-lo es varen crear camps de concentració on exterminar la diferència i els més valents i valentes dels combatents. I vet aquí que en un d’aquests terribles camps hi va anar a parar un noi d’El Vilosell de vint-i-set anys que, junt a d’altres companys comunistes, es va prometre a si mateix que si sobrevivia a aquell infern i tenia descendència, a la primera filla que tingués li posarien de nom Llibertat i al primer fill Llibert. El jove de Les Garrigues va sortir d’aquell forat quan els aliats van alliberar el camp i va anar a trobar-se amb la seva valenta companya, qui va caminar hores i hores per creuar la frontera de forma clandestina. La mateixa nit del seu retrobament, després de vuit anys de separació, varen engendrar el seu fill Llibert. Aquell nen que va créixer en un país estranger perquè el seu estava ocupat, va dur per sempre més aquell nom com un símbol i al mateix temps com una gran responsabilitat, sense sospitar mai que, a l’altra banda dels Pirineus, naixeria de nou la llavor d’aquells herois i heroïnes. Diverses generacions aprendrien del seu exemple combatent i no baixarien el cap davant la ignomínia d’altres monstres que seguien silenciant aquell poble, des d’un sistema que seguia vetllant per concentrar la riquesa en unes poques mans, fins a uns tribunals injustos que insultaven la memòria i la dignitat d’una gent que començava a albirar un altre destí menys servil. I vet aquí perquè sempre cal un Llibert més en aquest món i vet aquí el teu nom, fill.


(Publicat a La Directa. A la foto es veu, sota del retrat de Stalin, al garriguenc Joan Tarragó en una reunió dins el camp de Mauthausen alliberat qui seria pare del Llibert Tarragó, periodista, editor i escriptor nord català, ara ja un amic a qui va dedicada, també, aquesta columna).

divendres, 25 de juny del 2010

ALLÒ QUE S'AMAGA SOTA DEL BURCA


Lleida ha estat ciutat pionera en encetar un debat estèril com pocs, el del burca, en un context social en què ningú no qüestionava la laïcitat de les institucions i en plena crisi que demandava centrar-se en qüestions força més imperioses.

L’origen de la polèmica cal situar-lo, per tant, ben allunyat de les quatre desgraciades que viuen sota el vel integral i buscar-lo en un socialisme desnaturalitzat a força de competir amb el discurs de la dreta, socialment moderat i econòmicament liberal, que els porta a voler aparèixer davant l’opinió pública com a gent d’ordre. Un discurs que els dóna molt de rèdit electoral i que no posaran en risc amb cap mostra de feblesa davant la inseguretat generada en l’imaginari social amb les darreres onades migratòries. Vet aquí el perquè un paer socialista es plega a una moció de la dreta i encapçala la darrera defensa d’Occident encara que sigui a costa de fer el ridícul, contradir el seu partit o atiar focs sense importar-los l’augment de la islamofòbia ni d’un retroalimentat fonamentalisme. El fet que ara sigui el PP i PxC els més ferms seguidors de la doctrina Ros envers el burca, posa en evidència de què estem parlant exactament.

La moció lleidatana que s’està estenent com una taca d’oli, però, no passa de prohibir entrar amb la cara tapada en dependències municipals per raons de seguretat. Així doncs, el motorista del MRW és tant subjecte de sanció com la dona del nicab i això suposa zero mesures socials per eradicar realment l’ús del vel integral. L’oposició de formacions com la CUP a la prohibició ve fonamentada, en conseqüència, perquè malgrat considerar desitjable eradicar l’ús voluntari d’aquesta peça (per a l’involuntari ja existeix un codi penal que castiga el delicte de coaccions i vexacions injustes, així com diferents delictes que conformen la violència domèstica), no es pot tractar la víctima d’una situació injusta com la culpable de la mateixa ni convertir un problema social en una qüestió d’ordre policial, que és exactament el que proposa aquesta moció al vetar l’entrada d’aquestes dones en determinats espais i enviar-los-hi la guàrdia urbana per multar-les. Això és un tracte igualitari i garantista dels drets de les dones?

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ja ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquesta matèria. En el cas Leyla Sahin contra Turquia, l’any 2004, aprova la ingerència de l’Estat amb la prohibició del vel només quan s’està produint una pressió social de tal magnitud que, com succeïa en la universitat turca a la que assistia Sahin, les universitàries que no duien vel eren coaccionades per un altre grup d’alumnes, davant el qual la Universitat va intervenir prohibint tot símbol religiós, doncs de no ingerir en el dret a la pròpia imatge de les dones que portaven voluntàriament el vel, hagués quedat desprotegida la llibertat d’elecció de les que no en volien dur. Només en aquest context s’ imposa com a única solució la prohibició dels símbols religiosos, una laïcitat que ve obligada pel propi dret a la llibertat religiosa, doncs aquest passa tant per garantir el dret de culte com la pràctica de l’agnosticisme i l’ateisme. Al contrari, quan no existeix un context social que coarta la nostra llibertat s’imposa la no prohibició. Curiosament, a casa nostra, els principals defensors de la prohibició dels vels –tant el burca i el nicab com el shador que deixa la cara al descobert- no són precisament els defensors de la laïcitat sinó els de l’Europa cristiana on es permet, com passa en dues escoles lleidatanes, la segregació per sexes en les aules, quelcom absolutament discriminatori, que vulnera drets constitucionals i que afecta a un nombre de nens i nenes molt superior a les quatre del burca.

Per tot això i per manca de competència, la moció de la Paeria acudeix a raons de seguretat, fugint de donar resposta als problemes socials i imposant ordre públic a cop de multa, demostrant que el subjecte de la mesura no era la dona del burca sinó un electorat que espera fermesa amb l’esglaó més dèbil de la societat mentre tolera tebiesa amb els veritables enemics d’allò públic: la banca, l’especulador, l’empresariat explotador i el frau fiscal.

dijous, 20 de maig del 2010

SI TU L’ESTIRES FORT PER AQUÍ..


Els defensors del civisme de saló (de plens) aquests dies a Lleida remuguen en veu baixa perquè hem aconseguit tombar alguns preceptes de la seva flamant ordenança, després de tres anys d’al·legacions, protestes i un judici davant el Tribunal Superior de Justícia que ha acabat en sentència parcialment estimatòria. És clar que per a la CUP de Lleida –i per a l’entitat que ens ha acompanyat en aquest viatge, l’Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans- això suposa una victòria parcial, doncs seguim apostant per la derogació total del text, però avui estem de celebració i des d’aquestes línies voldria fer-la extensiva a tota la gent que, amb petits passos, tal vegada no hagi sabut veure que obria una escletxa en el sistema i que, en tot cas, el camí recorregut havia valgut la pena. Sense caure en el cofoisme, també hem de saber valorar la nostra capacitat de reacció i mobilització perquè ningú ho farà per nosaltres. Cal agrair el gra de sorra de tota la gent que s’ha oposat a aquesta cultura cívica que pretén solucionar els problemes socials a cop de multa. Cal donar les gràcies a la María, la Tania, la Margarita i totes les companyes que han donat la cara per defensar els seus drets com a treballadores sexuals, en el seu ple coneixement que res les estigmatitza més que l’ordenança i la seva concepció com una qüestió d’ordre públic. Cal celebrar la pròpia existència de plataformes des de Badalona a Sant Cugat, passant per Berga o Barcelona, arreu del país s’han alçat veus crítiques amb uns models de ciutats autoritàries i criminalitzadores de conductes ciutadanes tan pacífiques com estendre la roba o fer vida en els espais comunitaris. Gràcies també al treball d’associacions de juristes, comissions d’advocades o l’Observatori del Sistema Penal. Sense aquesta aposta col·lectiva per les garanties dels drets i llibertats públiques, doneu per assentat que avui podríem estar molt pitjor. I seguim atents, aquells que han volgut convertir la ciutadania en silenciosos pagadors d’impostos que reciclen la brossa dins l’horari, demà ens voldran fer baixar un esglaó més amb noves mesures violadores de drets per estigmatitzar la diferència, anul·lar el pensament crític i amagar la pobresa que embruta els seus carrers d’anunci de telefonia mòbil.

(Publicat a La Directa /imatge Món Mort a Amsterdam)

dimarts, 27 d’abril del 2010

CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA: GRÀCIES MÀRIUS TORRES.



Publicat a www.lleida.cup.cat

Des de la CUP volem felicitar a tots els voluntaris i voluntàries que varen participar de la jornada d’ahir per a fer possible la consulta popular sobre la independència a Lleida.

Més enllà de percentatges i índexs de participació, que òbviament haguéssim volgut els més alts, allò que restarà realment serà el moviment ciutadà generat des de i per la societat civil lleidatana per mostrar de forma clara i directa la nostra preocupació per la situació que viu el país; atrapat entre la manca d’alternatives que li ofereix la classe política -més ocupada en guanyar unes eleccions que en defensar de forma transversal i desinteressada la nostra sobirania- i la manca de futur dins d’una constitució i un Estat que no respecten la nostra capacitat per decidir en llibertat.

Més de dos cents voluntaris i voluntàries han treballat a Lleida, colze a colze, amb una mirada no partidista sinó amb un sentit col•lectiu i un objectiu comú de donar veu a gairebé deu mil lleidatans i lleidatanes, i ho han fet demostrant als partits polítics tradicionals que cal estar per sobre de sigles per defensar la dignitat nacional i, ho han hagut de fer, també malauradament, al marge de un Ajuntament que no ha sabut estar a l’alçada democràtica de la ciutadania a la que ha de servir.

Aquest moviment ciutadà sense precedents es pot considerar ja un triomf de la societat civil lleidatana i una demostració que a Lleida és molta la gent implicada en el camí cap a la llibertat del nostre poble, una llavor que de ben segur ens ha d'aportar fruits en un futur i que ens deixa un valuós llegat: una xarxa de voluntaris i voluntàries que han tingut l'oportunitat de treballar plegats per apropar-nos a aquella ciutat d'ideals que descrivia Màrius Torres, com la millor manera, la més genuïna, de celebrar-ne el seu centenari.

Gràcies voluntaris i voluntàries, gràcies Màrius Torres.

dimarts, 30 de març del 2010

TEMPS SERIOSOS, GENT DIFÍCIL


Sempre sorprèn topar de cara amb persones que ocupen llocs de responsabilitat sense estar capacitades, ni molt ni poc, per exercir-los. No cal dir que això sols passa a l’administració pública, la nostra, la de totes, encara que per a aquesta gent sigui la seva, la del seu partit o menys que això, la de la seva gent que no és ben bé el mateix i, si no, que els preguntin als que esperen o desesperen, carnet en mà, a la cua d’aquesta mena d’agència clandestina de col•locació. El més fotut és que, essent públic i manifest, si treus el tema allà on no toca –i a mi se’m va acudir de fer-ho en una tertúlia televisiva- de seguida se’t titllarà de demagoga, manipuladora i fins i tot d’antidemòcrata que aties el foc de la desafecció ciutadana. Però aquesta tendència a la incorporació d’estómacs agraïts a l’estructura institucional, mal que els pesi, és absolutament transversal a tots els partits que han governat i que governen aquest país perquè és intrínseca al seu sistema jeràrquic de cúpules dirigents que fan i desfan. Els d’ara, però, han tingut la desgràcia o la virtut de coincidir amb un cicle de crisi capitalista que ens ensenya les dents afilades de l’atur, l’endeutament familiar i la manca de benestar que aguditzen els contrastos. Temps difícils, sense dubte, per als que -segons l’eslògan del partit de govern- cal gent seriosa. El lema fa aigües quan passes llista en qualsevol administració i, entre la molta gent honesta i treballadora que ha opositat o s’ha guanyat el lloc a pols, sempre apareixen els innombrables (perquè no se’ls havia d’haver nomenat mai) que habiten en qualsevol de les escales i categories, inclosos és clar els càrrecs polítics, sense complir cap llindar mínim de competència. Ho vaig comprovar l’altre dia, mentre m’asseia davant per davant d’una regidora a qui havíem presentat mesures concretes d’acció municipal i acudia a un grotesc espectacle protagonitzat per un gerent (perquè es veu que la política és ja qüestió de millor o pitjor gerència) que, amb grans dots de ventríloc, parlava en nom de la regidora tot ignorant-la des del principi fins al final de la reunió. I amb raó, atès que la responsable de tota aquella regidoria es va limitar a esgrimir un somriure estàtic sense badar boca, mostrant una ignorància supina del tema que tractàvem. Aleshores vaig adonar-me perquè havia estat escollida per al càrrec, doncs facilitava les coses als gestors reals de la política seriosa. El que no podem entendre la resta que no seguim la seva lògica de partit. Nosaltres devem ser gent difícil, la que no convé tenir en llocs de responsabilitat, i menys en temps seriosos, un entrebanc salvable només si t’oblides de tota iniciativa, suggeriment de canvi o pensament autònom.

dimecres, 17 de febrer del 2010

ZONA PREVENTIVA


Llegia que a l’estat francès darrerament s’ha viscut una gran polèmica per la detenció preventiva d’una menor d’edat, de matinada mentre dormia a casa seva, que fou conduïda, en pijama, a la comissaria on va romandre hores engarjolada per acabar essent posada a disposició judicial, per la seva presumpta participació en una agressió a la sortida de l’escola. Una actuació perfectament evitable amb una simple citació a declarar directament al jutjat, amb la suficient antelació i amb totes les garanties de defensa. Aquí no estem pas lluny d’aquest panorama. La recent aprovada circular 1/2010 de la Comissaria d’Estrangeria i Fronteres també fa una interpretació lliure dels supòsits de la detenció cautelar i convida a totes les unitats policials a fer ús d’aquesta mesura, així com de tramitar expedients d’expulsió ràpida, per la via preferent, enfront de la tramitació d’un procediment ordinari que quedarà així com l’excepcional i minoritari, malgrat ser el genèric que hauria de seguir-se. L’advocacia ja s’ha expressat totalment en contra de la reforma de la que penja aquesta circular pel que té de criminalitzadora de les persones immigrades pel sol fet de no tenir els permisos en regla. Una infracció purament administrativa que no pot donar lloc a aquestes zones grises d’excepcionalitat en les garanties de defensa, els drets fonamentals i les llibertats. I atenció, aquest cop no sols les entitats en defensa dels drets humans, juristes i sindicats alternatius han donat la veu d’alarma, sinó que fins i tot dos sindicats policials han fet manifestos contraris a la famosa circular, perquè no volen assumir responsabilitats derivades de detencions cautelars que podrien ser declarades il•legals si es sotmeten a un zelós control jurisdiccional. Quan s’arriba al punt que són els cossos de seguretat de l’estat els qui denuncien que fan massa detencions indiscriminades i l’aparell polític d’interior segueix immutable, fent girar sense aturar-se totes les seves rodes i engranatges, potser és que ha arribat el moment de dir prou. Prou a aquesta feblesa social a l’hora de rebel•lar-se als controls de seguretat que ni els seus operaris no es creuen, sigui en un aeroport quan deixes que escanegin els teu fills, sigui en un carrer quan veus detenir una persona a qui s’han adreçat pel color de la seva pell, sigui a casa teva a les tantes de la matinada quan t’hauràs adonat que, aquelles normes que havies anat complint per la teua pròpia seguretat, s’han anat fent extensibles a tots els espais i a totes les persones. Literalment un dels manifestos policials diu això, llegir per a creure-ho: Queda algún espacio para la libertad en el equilibrio entre ésta y la seguridad? Torna Bertolt Brecht.

divendres, 29 de gener del 2010

CONSULTES POPULARS: SÍ O SÍ


En un recent article a la Directa se’ns alertava de la pregunta-trampa que amagarien les consultes envers la integració d’una Catalunya lliure dins la Unió Europea i s’hi apuntava la responsabilitat de les persones que, amb considerable esforç i paciència, les estan impulsant. No és l’únic comentari en aquesta línia, però potser sí el més amable i mancat de suspicàcies que qüestionin la fermesa ideològica de l’esquerra independentista. Volem el pa sencer, és clar que sí, independència i socialisme de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i dubto que hi hagi algú més tip –literalment parlant- d’alimentar-se molla a molla durant tants anys, combatent la imposició espanyola tant com la frustració, per a un moviment socialista d’alliberament nacional, de conviure amb la indiferència, quan no l’adhesió, de la resta de l’esquerra a un Estat omnívor que ens va digerint com a poble. Que la Unió Europea és un altre depredador de pobles i de persones ho tenim ben present i per això lluitem en cada consulta per a que –com a Berga o a Torà- la pregunta digui el que ha de dir: que volem uns Països Catalans lliures en una Europa dels pobles i no dels capitals. Però la realitat s’imposa sense concessions. A la consulta de Lleida totes les organitzacions independentistes i d’esquerres hi hem bolcat temps i esforços i, malgrat tot, l’assemblea sobiranament ha decidit parlar de nació catalana i Unió Europea. Segurament si totes aquestes veus crítiques que s’alcen per advertir-nos dels perills intrínsecs de fer parlar el carrer, canviessin les tribunes d’opinió per la seva aportació directa, personal i pedagògica en aquests espais de decisió, seríem més a prop de la consulta que volem sobre un futur que intentem bastir des de la base. Dit ras i curt, veniu a les comissions, parleu amb la gent, discutim idees i guanyem realitats. I, si fet tot això, les assemblees decideixen una determinada pregunta que no ens satisfà ni de lluny, no renuncieu ni ens feu renunciar a la resposta: independència. Perquè essent poca cosa, serà molt més del que tenim ara: una comunitat autòmata (més que autònoma) dins una presó de pobles que es venta de presidir la Europa fortalesa que sacrifica la llibertat de les persones per garantir la dels capitals. Vindria al cas citar Salvador Seguí i la seva exposició sobre el poble com a centre de tota transformació, però fent-hi precisament honor, quedeu-vos amb un refrany que des del carrer ens diu: s’equivoca qui per por a poder fer-hi poc, no fa absolutament res.